Jo no crec que hi hagi un destí escrit. La idea que estiguem predestinats a tenir una vida que en algun moment algú ha escrit em resulta absurda. De totes formes a vegades es donen algunes coincidències que em fan dubtar de les meves creences.
Tot va començar ara farà uns 4 o 5 anys. A mi m'encantava la muntanya, fins i tot a l'estiu. No es pot dir que odies la platja però la veritat es que no era un dels meus llocs favorits per passar un dia. De sobte, un impuls em va fer prendre una decisió molt important en la meva vida. Jo no ho sabia, però al final aquesta decisió seria el punt de partida d'una altra història. Vaig decidir que volia treure'm la llicència per poder navegar a vela. És normal que la gent que des de petits han viscut en contacte amb el mar vulguin treure's el PER, però com ja us he dit, a mi la platja i la mar no m'atreien gaire. Tampoc sabia si això de navegar m'agradaria. Però allí estava jo. Estudiant les normes de navegació i muntat en un veler fent pràctiques. La veritat és que es tota una experiència que recomano a tothom.
I després d'uns anys alquilant velers i navegant per la costa Brava i per les illes va arribar el dia. En aquell viatge havíem de ser 8 persones, però casualitats de la vida, dos es van fer enrere. Vaig buscar gent per que vinguessin a passar el cap de setmana a bord però a ningú li agradava la idea. Finalment no vaig ser jo, sinó la meva amiga Ana qui va trobar dos tripulants. El Xavi i la sèptima tripulant. Gràcies Ana per completar la tripulació.
Si llegiu la meva entrada anterior sabreu que va ser un cap de setmana fantàstic. No només per la nova experiència de la navegació sinó per que la tripulació era fantàstica. Alguna cosa em deia que tot aquell entramat de coincidències no s'havien produït fortuïtament. Recordo amb molta claredat un petit detall. Un esmorzar al davant de Cadaqués, amb la llum càlida del sol alçant-se pel matí. Era ben d'hora ben d'hora ben d'hora, però jo no volia continuar dormint. Jo volia sortir a la coberta i esperar que la sèptima tripu sortís a esmorzar amb mi. I si, va sortir.
Quan ens vam acomiadar d'aquell cap de setmana vaig notar com el cor se m'encongia. No tornaria a veure a la sèptima tripu? Vaig marxar cap a casa amb un regust amarg de boca. I això és el que em va impulsar a escriure l'e-mail. El millor e-mail que mai he escrit.
Aquell dia va canviar la meva vida. I ara la sèptima tripu, Eli, ha passat a ser la segona de bord. Potser tot han estat coincidències o potser algú havia escrit que així seria molt abans que nosaltres nasquéssim. Sigui una cosa o l'altra no m'importa. L'únic que vull és que mai ens separi perquè ara sóc una de les persones més feliç que existeixen.
Fa un temps em van recomanar aquesta web, Col·lectiu Wilson, on un grup de distingits economistes catalans exposen els motius económics que fan que una Catalunya independent sigui viable. Exposen no tan sols les seves opinions sinó també dades objectives que avalen les seves conclusions.
